Francisco de Goya y Lucientes
El ciego músico
“Yo me metí en el arte para escapar
de la vida, también podría decirlo así, dijo. Me escabullí hacia
el arte, dijo. Aguardé el instante más propicio y me escabullí del
mundo hacia el arte, hacia la música, dijo. Lo mismo que otros se
escabullen hacia las artes plásticas, hacia las artes teatrales,
dijo. Esas personas, que lo mismo que yo son en el fondo auténticos
aborrecedores del mundo, se escabullen en un instante determinado
de ese mundo aborrecido hacia el arte, que al fin y al cabo se
encuentra totalmente fuera de ese mundo aborrecido. Yo me escabullí
hacia la música, dijo, con todo sigilo. Porque tuve la posibilidad
de hacerlo, mientras que la mayoría de los hombres no tienen esa
posibilidad.”
Thomas Bernhard. Maestros Antiguos, 1985.*
Johannes Holzhausen
El gran museo, 2014
[Estrenat als cinemes de Barcelona al 2016]
El gran museo, 2014
[Estrenat als cinemes de Barcelona al 2016]
La torre
de Babel de Brueghel, una de les obres
mestres emblemàtiques del Kunsthistorisches Museum de Viena, va
amunt i avall sobre un bastidor amb rodes. Les càmeres van
enregistrar quan el van despenjar i quan, un cop acabades les
reformes al museu, el van penjar al seu nou lloc.
Més centrat en explicar
el funcionament intern del personal que les obres d'art que formen
part de la seva col·lecció, aquest és un documental atípic sobre
un museu. Es va rodar durant dos anys, deixant testimoni dels
treballs de reforma i neteja de les instal·lacions d'algunes sales,
així com de les reunions i visites de treball de l'equip directiu,
destinades a millorar processos i a reobrir el museu amb una imatge
renovada, més atractiva i accessible pel públic. També es mostren
altres feines, les habituals que no s'aturaren malgrat les obres, com
ara les del departament de restauració, la compra a les subhastes,
la recepció de donatius de particulars... Retrata, fins i tot, una
jubilació, o una interessant reunió amb els vigilants de sala, a on
una de les vigilants més veteranes es queixa de la manca de
comunicació i cert menyspreu vers a ells.
El tram final culmina com un publireportatge cutre amb l'assistència de les autoritats a la inauguració. I, com dèiem, cap intenció en parlar de les obres dels mestres antics que conviuen al Kunsthistorisches Museum. Per completar-ho, sempre podem recorre a Thomas Bernhard.
El tram final culmina com un publireportatge cutre amb l'assistència de les autoritats a la inauguració. I, com dèiem, cap intenció en parlar de les obres dels mestres antics que conviuen al Kunsthistorisches Museum. Per completar-ho, sempre podem recorre a Thomas Bernhard.
1545
[Kunsthistorisches Museum]
[Kunsthistorisches Museum]
A Mestres Antics,
Thomas Bernhard escriu la singular història del senyor Reger, un
crític de música vienès que durant més de trenta anys passa, en
dies alterns, els matins a la sala Bordone del Kunsthistoriche
Museum, sempre assegut davant del mateix quadre, L'home de la
barba blanca de Tintoretto, i en companyia d'Irrsigler – el
fidel vigilant de sala -, dels turistes que circulen per les sales
molestant sols o en manada, i de les visites puntuals del seu
amic Atzbacher, un escriptor sense obra, el narrador:
“El hombre de la barba blanca
ha resistido más de treinta años a mi inteligencia y mi
sentimiento, así Reger, por esa razón es lo más precioso que se
expone aquí en el Kunsthistorisches Museum. Como si lo hubiera
sabido ya hace más de de treinta años, en este banco de aquí,
exactamente frente a El hombre de la barba blanca. La verdad es
es que todos esos, así llamados, Maestros Antiguos son fracasados,
sin excepción estaban todos condenados al fracaso y el observador
puede comprobar ese fracaso en cada detalle de sus trabajos, en cada
pincelada, así Reger, en el más pequeño y pequeñísimo
detalle (…) Y luego es al fin y al cabo francamente deprimente
ver siempre sólo en este Kunsthistorisches Museum un arte que hay
que calificar de arte estatal, de arte estatal habsburgocatólico
enemigo del espíritu. Desde hace años siempre es lo mismo, vengo a
Kunsthistorisches Museum y pienso, ¡el Kunsthistorisches Museum no
tiene ni un Goya! Que no tenga ningún Greco no es al fin y al cabo,
en lo que se refiere a mí y a mi concepción del arte, ninguna
desgracia, pero que el Kunsthistorisches Museum no tenga ningún
Goya es realmente una desgracia, así Regel. Si aplicamos el criterio
mundial, así Regel, tenemos que decir que el Kunsthistorisches
Museum, muy en contra de su reputación, no es ningún museo de
primera clase, porque al fin y al cabo no tiene al gran, al eminente
Goya.” Així Bernhard.*
*Thomas Bernhard. Maestros Antiguos: comedia. Traducción de Miguel Sáenz. Madrid: Alianza, 1990. (Biblioteca de autor; 7). ISBN 9788491040980.
2 comentaris:
Fa dues setmanes vaig anar a veure l'exposició del Bosco, i és clar, no vaig poder evitar passar bona part del temps a la sala de les pintures negres. No trenta anys, la vida sencera t'hi pots passar, si alguna ànima caritativa va alimentant el teu sarró amb formatge i rosegons de pa.
Intento pensar a quina sala del MNAC podria anar-hi durant 30 anys a veure un quadre cada dia i no me n'acabo de sortir! Serà qüestió d'anar-hi més sovint, i, com no, de trobar un patrocinador d'abastament de pa i formatge!
Espero poder visitar aviat el Prado, per veure l'exposició del Bosco i les meravelles de la resta de sales. Bon estiu, Enric!
Publica un comentari a l'entrada