On hi ha pèl...

Annie Leibovitz
Retrat de Jennifer Miller, 1996

Jennifer Miller és fundadora i artista del Circus Amok.
[Foto: Jersey Heritage Trust]

L’editorial Siruela ha publicat una petita joia dins la seva col·lecció La biblioteca Azul. Petita per curta en extensió, que no per continguts. Es tracta de l’impressionant i interessantíssim estudi de Pilar Pedraza sobre les dones barbudes, dones pantera i altres relacions amb les bèsties salvatges. Un treball que repassa part de l’imaginari que ha generat una iconografía bestial en l’art, en especial a través de la pintura, les fires i circs o al cinema fantàstic.

Pedraza, Pilar.
Venus barbuda y el eslabón perdido.
Madrid: Siruela, 2009.
(La Biblioteca Azul serie mínima; 25).
136 p.
ISBN: 9788498413038

Documentada al detall i aportant una valuosa bibliografia, Pedraza parteix de l’antiguitat de l'Egipte dels faraons, recorre sovint a la mitologia grega, altres fonts clàssiques, la literatura, i selecciona de l’hagiografia les santes barbudes (com ho faria el professor Ramsay, el personatge de Robertson Davies a la Trilogía de Deptford). Resumeix les vides de personatges reals realment increibles, històries d’homes i dones d’un pelut extrem, molts per patir una malaltia coneguda com la síndrome d’Ambras. Uns vivien formant part del monstruari de la reialesa, entre nans i bufons, a les corts europees del segles XVI i XVII. Altres es van dedicar majoritàriament al freak show de les fires ambulants i circs dels segles XIX i principis del XX, molt famosos als Estats Units. En els dos casos, el seu espectacle consistia en exhibir-se com a fenòmens de la naturalesa, passant per exemple per híbrids entre humans i simis, l’esglaó perdut en dirien amb l’arribada de Darwin. Provoquen un rebuig general, però alhora un poder d’atracció tan salvatge com el seu aspecte, on hi cabrien el simple morbo per mirar i també la bellesa, l'erotisme i l'atracció sexual. Pedraza va col·locant reflexions sobre l’hipocresia que hi ha al darrera de tot plegat, sobre com és de complex el comportament humà que fixa unes convencions socials i culturals absurdes on uns dicten què és i què no és rar (donant lloc a la cultura queer), marginant o infravalorant només per tenir un aspecte diferent, menyspreant la persona.

La mujer pantera (Cat people)
de Jacques Tourneur, 1942
[Foto: Ainticool]

A banda de les dones barbudes, l’estudi també inclou el fenòmen de l’exhibició d’aborígens, com ara les amazones africanes de Dahomey. I a continuació, amb el pròleg de l’impagable sàtira misògina de Simònides d'Amorgos, Pedraza tracta el tema de la dona i la bèstia, o millor dit, quan la dona és la bèstia! Lleones, llobes, lleopards… però gran part del protagonisme se l’emporta la catpeople de l’apassionat anàlisi que fa del clàssic La mujer pantera (1942), de Jacques Tourneur, de les seves seqüeles i altres pel·lícules posteriors i força actuals que guarden relació. No sense anar desvetllant la cara fosca (puritanisme, repressió, masclisme…) darrera de tanta faula i fanstasia.

De Venus barbuda… s’hi pot extreure un llistat extens de pel·lícules, que donen per a un cicle molt interessant. Un cicle que podríem titular: On hi ha pèl… Per ordre d’aparició:

- El enigma de Kaspar Hauser de Werner Herzog, 1974
- Freaks de Tod Browning, 1932
- Retrato de una obsesión (Fur: An Imaginary Portrait of Diane Arbus) d’Steven Shainberg, 2006
- Se acabó el negocio (La donna scimia) de Marco Ferreri, 1963
- Human nature de Michel Gondry, 2001
- Cobra verde de Werner Herzog, 1987
- La mujer pantera (Cat people) de Jacques Tourneur, 1942
- El hombre leopardo de Jacques Tourneur, 1943
- La maldición de la mujer pantera (The Curse of The Cat people) de Robert Wise, 1944
- El beso de la pantera (Cat people) de Paul Schrader, 1982
- La isla de las almas perdidas d’Erle C. Kenton, 1932
- La isla del Dr. Moureau de John Frankenheimer, 1996
- La fiera de mi niña (Bringing Up Baby) d’Howard Hawks, 1938
- La mujer salvaje cautiva d’Edward Dmytryk, 1943
- Batman return de Tim Burton, 1992
- Catwoman de Pitof, 2004
- La mujer avispa de Roger Corman,1959
- En compañía de lobos de Neil Jordan, 1984
- Ginger Snaps de Brett Sullivan, 2000-
- El exorcista de William Friedkin , 1973
- Carrie de Brian de Palma, 1974
- Un ángel en mi mesa de Jane Campion, 1990
- El beso del oso de Serguéi Bodrov, 2002

Més les dues úniques temporades de la fantàstica sèrie de TV: Carnivale

Aloha Kauai!

La ruta pels tres bars polinesis de Barcelona arriba a la seva fi amb l’ALOHA, l’últim que quedava per visitar. Uns dies abans però, vaig tenir l'oportunitat de parlar amb L. i D. a la tornada de les seves vacances per Hawai. A Kauai, l’illa on van estar (i on es roden les pel·lícules de la saga Jurasik Park), asseguren que els bars acostumen a ser més aviat de mobiliari d’estil colonial, poc o res a veure amb els nostres decorats sobrecarregats de bambú i fonts de cartró-pedra. Expliquen que els paisatges naturals són impressionants, amb una gran varietat d’arbres, plantes i flors, poblats per ocells exòtics i extranyíssims que ornitòlegs de tot el món ansien fotografiar. Plou molt i així s’enten que tot estigui tan verd. A les platges, no era la temporada de surf, però les onades eren prou fortes i traïdores com per xuclar i rebotir violentament contra la sorra al més despistat que volguès jugar a saltar-les… amb un efecte final humiliant de croqueta arrebossada, capaç de fer arribar la sorra fins a les parts més íntimes a l’interior dels banyadors! Mort d’enveja per les aventures de L. i D. a Kauai, em queda el consol de la beguda al refugi dels paradisos artificials de la ciutat de Barcelona, a milers de kilòmetres de Hawai, a LA RUTA TIKI! Avui:

ALOHA
C/ Provença, 159, Barcelona.

Aloha és la salutació hawaïana de cortesia que equival al nostre hola i adéu, significa també amor i afecte. Diuen però, que vol dir molt més, alguna cosa així com una manera amable, alegre i espiritual de viure. Segons City in space, ALOHA Polinesian Bar va obrir el 1976. Obra dels arquitectes Antonio Romero i Jaime Pomares, dels que - per variar - tampoc no he trobat més informació sobre ells. Dels tres bars de Barcelona, aquest és el més gran. Llàstima que, sense està degradat, ni molt menys, no estigui més ben cuidat. Tot, des de la porta al més mínim detall de la tapisseria, fa pensar en el què devia ser i no s’ha mantingut… Al carrer, sota un espectacular rètol de lletres grogues, dóna la benvinguda una enorme vitrina amb branques d’arbre i nius de rajola a la paret, residència d’una poblada família de periquitos (oye, que estos pájaros son de allí… de la tienda, vàrem sentir dir a un noi tope quinqui al sortir…), més un petit estany, força sec, per a unes quantes tortugues (també de la tienda).

Només entrar, l’atenció passa de llarg sobre una màquina dispensadora de festucs, la diana per llançar-hi dards i els primers raconets íntims de seients de vimet Emmanuelle… per aturar-se en l’espectacular barra de bambú que simula una enorme canoa. Dins la canoa-barra, ben disposades estan les ampolles des sucs de fruita, rons i altres licors i alcohols… al costat, les gerres tiki autèntiques, que també s’exposen amb el seu preu en una petita vitrina, per si les vols comprar de souvenir. La bona impressió s’atura, però, al final de la barra… perquè, horror! una pantalla XLL de televisió té sintonitzat un canal amb el partit de lliga de futbol del dissabte per la nit… Creuant un petit pont, la resta del bar és inmens, dividit en petits reservats de canya. Ens seïem en un d’ells i ens atèn un cambrer. Vesteix pantaló negre i polo també negre, però tirant a ala de mosca. Altres cambrers que passen pel costat veig que sí porten la típica camisa amb estampats de palmeres, ell no i, a més, no és gaire simpàtic, sí correcte i educat, però sembla una mica cansat, quasi ni ens mira mentre ens parla i li costa fer recomanacions quan preguntem pels continguts dels exòtics cocktails que il·lustren unes cartes que demanen a crits ser renovades. Finalment, triem: un Banban, un Ponche del caballero, un Capricho, un Balali i tot un clàssic de les barres tiki, un Mai Tai. Arriben en les seves tasses tiki, envoltats de fum pel gel sec. Eren força bons, suaus, molt refrescants i gens aigüalits. Per picar, crispetes i cotnes de porc cruixentes , cruixentes!

Aquesta vegada, hi ha fotiki dels cocktails. Gentilesa de J.

Una excursió fins els lavabos (no decorats i francament bruts) per veure bé tots els espais, la majoria racons per a petits grups, sempre amb poca llum. Són quasi les dues de la matinada i està força ple. Al fons hi ha un parell de taules de billar. A les parets, veig alguns quadres a l’estil de les pintures de Gauguin, sort que no hi ha gaire llum i passen desapercebuts.

La música va fallar estrepitosament. Vàrem entrar al ritme d’ I got the power de Technotronic i va continuar amb l’ Ice Ice baby de Vanilla Ice… per no deixar de fer memorabilia del house i el dance que més va sonar a les radiofórmules i discoteques de principis dels noranta. A l’ALHOA, ni rastre de les músiques amb esperit tiki: rock, oukeleles, lounge, surf…. És una llàstima que aquesta música només estigui present per a festes hawaïanes puntuals que hi organitzen molt de tant en tant. Així, a part de programes de ràdio especialitzats (per exemple, el fantàstic Melodias pizarras) només es pot escoltar a festivals tikis de pedigrí , normalment a les platges de tot el món durant alguna nit d’estiu...

© Foto: Elvis Presley
a Blue Hawaii (Norman Taurog, 1961)

I per acabar, com sempre, la seva puntuació segons el ranking a Humuhumu’s critiki: un 4,5 pelat!

Fotos: City in space i Humuhumu’s critiki
Video YouTube: Elvis Presley: Blue Hawaii

Escapades

Dennis Hopper
Double Standard,
1961.

Hopper: Photographs 1961-1967. Shafrazi, Tony (Editor) Shafrazi, Tony / Hopps, Walter / Hundley, Jessica.
Köln: Taschen, 2009.
Hardcover + Box, 33 x 44 cm., 546 p.
ISBN: 978-3-8365-0057-9.
Edició limitada de 1.500 exemplar numerats i signats per l’autor.

L’aparició del llibre de fotografies de Dennis Hopper coincideix amb el 40è aniversari d’Easy Rider (1969), pel·lícula mítica dirigida per ell i coprotagonitzada també per ell mateix, Peter Fonda i Jack Nicholson. La història de l’escapada en moto i LSD a parts iguals es va convertir en un dels referents de la contracultura nordamericana que sortia dels 60’ i entrava als 70’. L’estrena i l’impacte que van causar Easy Rider o el festival de música de Woodstock són d’aquelles coses que van passar quan a Espanya governava la dictadura de Franco i era difícil que arribessin aires de llibertat de l’exterior (però ho feien, per exemple a través de les bases aèrees nordamericanes, exteses per tota la península). La meva generació llavors duiem volquers, així que no puc dir que ho recordi o que em marqués (només sé de Woody Allen que afirmi conservar records transcendents ja des de la cuna). Però anys després, Dennis Hopper interpretaria el pare alcoholic de Rusty James (Matt Dillon) i del mític The Motorcycle boy (Mickey Rourke) a Rumble Fish (Francis Ford Coppola, 1983), un mostrari de vàries maneres d’escapar davant el desencant quan les coses no són tan maques com t’esperaves que fossin. En tot cas, les escapades, siguin autodestructives o no, tenen la mateixa esperança de trobar una vida millor.

Dennis Hopper
Biker Couple,
1961 .

+ Hopper: Photographs 1961-1967

[Fotos extretes d' ArtNet]

L'art i Darwin

Gonzalo Rueda
Les edats de l’home
Oli d/fusta, 38x46 cm.
[Foto: Galeria Montcada]

L’Associació per a l’Estudi del Moble està al darrera de la iniciativa "A Barcelona l'art i les antiguitats s'apropen a Darwin". Amb l’excusa de celebrar el 200 aniversari del naixement de Charles Darwin i el 150 de la publicació de L'Origen de les espècies, algunes galeries d’art i botigues d’antiguitats de la ciutat decoren els seus aparadors o exposen a l’interior seguint la premisa per participar que demanen els organitzadors: "incidint en les relacions entre les arts i les ciències (cabinets de curiositats, fòssils, vaixells, gravats de viatges, esquelets, obres d’art on es representin animals i plantes, instruments científics, campanes amb petxines ...)". El 8 d’octubre va començar el programa d’activitats que aplega aquesta iniciativa i conclourà el 24 de novembre, amb el lliurament del premi al millor aparador de les botigues que hi participen.

Jorge Zambrano
I disagree i Darviniana
Olis d/tela, 40x62 cm. i 100x65 cm.
[Foto: Galeria Montcada]

M’he assabentat passejant pel centre. Primer a la Galeria Montcada, amb l’exposició col·lectiva L’art i Darwin, on s’hi poden veure, entre d’altres, pintures de Gonzalo Rueda (autor de dues portades per discos de Joe Crepúsculo, que podeu veure i sentir aqui amb El día de las medusas acompanyant aquest post, molt darwinià el video, trobo) i d’un desconegut per mi fins ara Jorge Zambrano. Pintor xilè del que m’han agradat molt les dues pintures i el collage que exposa. Després passant pel carrer Banys nous, un aparador espectacular, el de la botiga d’antiguitats Olga de Sandoval Sarrias. A les fotografies no s’aprecien prou bé, però les escultures de l’evolució de l'home de quatre potes a erecte són precioses. A l’altre aparador, Las Meninas es transformen en mones pintades per Darwin enlloc de per Velázquez, i al voltant hi ha tot de propaganda i ampolles antigues d’Anís del Mono i Anís El Tigre… És curiós, aquest antiquari està al costat d’una botiga-cafeteria de productes exquisits fets per monjes… que no entraven en la convocatòria "A Barcelona l'art i les antiguitats s'apropen a Darwin", però com tampoc creuen en l’evolució, així que ni falta que feia…

Antiguitats Olga de Sandoval Sarrias
Banys nous, 21. BCN.
[Foto: Associació per a l’Estudi del Moble]

+ Gonzalo Rueda
+ Jorge Zambrano a ARTGN

Mónica del Raval

Federico Fellini
Satyricon (1969)
[Foto: Galleria Le Opere]

Dels sis anys que vaig viure al barri del Raval, dos van ser en un pis del carrer Junta de Comerç cantonada amb Sant Pau. La parada de metro més propera que tenia era la de Liceu, i quan passava pel carrer Sant Pau camí d’anada o de tornada, sempre els vespres i de nit em creuava molt sovint amb ella. Grassa i de pell blanquíssima, la cara molt maquillada, els cabells rossos oxigenats, fins i arrissats, amb la corona de brillants de quincalla, la minifaldilla de les més curtes, una brusa quasi transparent, les sabates de taló i un bolso a conjunt. Era una prostituta felliniana de manual, la veritat és que m’impresionava força aquella imatge. D’allò farà ja uns quinze anys (sí, com passa el temps!) i, malgrat vàrem ser veïns, mai la vaig arribar ni a saludar. Però ara, crec que l’he poguda conèixer d'una altra manera, gràcies a Mónica del Raval, la pel·lícula documental de Francesc Betriu on ella mateixa explica la seva vida. Es va estrenar la setmana passada a un sol cinema de Barcelona (Cines Alexandra, Rambla Catalunya 90).

El seu nom real és Ramona Coronado i també és coneguda per Mónica o la Chicholina. Sempre ha estat prostituta perquè així ho ha volgut. A la seva pel·lícula ho diu tal qual i, en general, es mostra molt solta davant la càmara, no es talla ni un pèl per explicar-ho tot. S’ha enamorat, ha guanyat i ha perdut, ha robat, s’ha barallat amb clients i companyes, ha fet les paus o no… sempre que ha pogut s’ho ha passat (sic) de puta madre. Fina, fina... no és, però té allò que dius quan sents i veus per la tele personalitats tan fortes com ara posem l’Alaska, Bibiana Fernández o Lita Claver la Maña, que penses: què bé que parlen. Podria sorprendre que la gent del seu entorn i testimonis que apareixen al documental destaquin d’ella per sobre de tot la bona educació, un tracte alegre i agradable, però és que ho deu tenir, a més de ser molt llesta. Però llesta no vol dir intel·ligent... i és una llàstima, perquè la Mónica ha quedat atrapada a la cara més dura, lumpen i marginal del Raval. Un barri poblat dels herois de la frontera i que també forma part dels viscabarcelona. Per a qui ho vulgui veure, Francesc Betriu l’ha retratat per sempre tal com era i encara és.

[Audio: Maria Callas: Casta Diva]

Estació Mir

Aleksandra Mir
USA, 2009
Collage sobre taula amb marc d’or blanc

Aleksandra Mir exposa The Dream and the Promise a la Galeria Joan Prats. Collages de de petit i mig format que barregen sants, verges i angelets de la iconografia cristiana, amb naus espacials, coets i satèl·lits… tots retallats i enganxants sota fons de paisatges lunars, de diferents planetes, galàxies i constel·lacions. El resultat és força impactant, molt especial. No perd la càrrega mística de les estampes religioses antigues de que es serveix, i reforça encara més la seva imatge kitsch, no sense afegir-hi molta ironia.

Declaration for Space

Amb Blue rockets (2008-09) presenta una sèrie de 12 collages sobre recordatoris de comunió antics. Són com els passaports pels viatges espacials. El cel promès i el misteri de la vida, aqui i a altres galàxies, està a l’abast dels creients en la tecnologia. Tecnologia que farà realitat els seus somnis. Què haurien donat els sants i les verges per disposar de tants coneixements en aeronàutica i astronomia! Quines ascensions, quins èxtasis!

The Dream and the Promise, Galería Joan Prats ( Rambla de Catalunya 54, Barcelona), fins el 15 de novembre de 2009.

+ Sèries similars: Aim at the Stars, Declaration for Space i Made in Heaven.

[©Totes les imatges: Aleksandra Mir]

[Audio: David Bowie: Space Oddity]

The Raveonettes: Last dance

Last dance és el primer single i video d’ In and out of control (2009), el nou disc de The Raveonettes. Després de la tormenta elèctrica jesus and mary chain de Lust Lust Lust (2007), tornen a les melodies pop més netes, però amb les habituals guitarres esmolades, jocs de veus molt ben empastades, aires retro que van dels 60’ als 80’ i unes lletres fosques fosques... Suicide és una altra de les noves cançons que té tots els números de ser el proper single i video. [Audio: Suicide]. El video per Last dance l’ha dirigit Matthew Lessner. Aconsegueix mostrar a la perfecció l'altre món artificial resultat de l’ambigua adicció que pateixen els protagonistes de la cançó. (Salvant les distàncies, m'ha recordat a Antàrtida (1995) de Manuel Huerga).

Sune Rose Wagner i Sharin Fo - The Raveonettes - cuiden molt la seva imatge en general i la dels seus videos en particular. Insuperable però, trobo el video per a Black & White, una cançó inèdita del grup que va formar part del projecte Sound of Color (2008), pel qual 5 grups musicals a mitjes amb 5 artistes dels audiovisuals van rebre l'encàrrec de fer una cançó i el corresponent video, sempre a partir d’allò que els inspirès el so d’ un color. The Raveonettes i l’artista Chris Do en van triar dos: el blanc i el negre. El resultat va ser aquesta meravella de l’animació, a base de dibuixos, siluetes, titelles, lums i ombres. Aquí es pot veure tot el procés de creació del video.

[Imatge: BL:ND]

+ MySpace The Raveonettes

Aparador Lynch

David Lynch
Aparador per a les Galeries Lafayette,
2009
[Foto: Journal des vitrines]

A hores d’ara estaran desmuntant els 11 aparadors de les Galeries Lafayette de Paris fets per David Lynch i que es podien visitar des de principis de setembre. Les fotografies prometien… L’escaparatisme és una art efímer i molts són els artistes que al llarg de la història han intervingut en aparadors comercials, transformant-los a la seu estil o manera de fer. La llista és llarga, però segur que Lynch, que admira als surrealistes i els hi deu tant, pensaria en l’aparador de Salvador Dalí a la 5ª Avinguda de Nova York. Un bon record que guardo d’un cap de setmana a Londres de fa tres anys és l’exposició Surreal Things: Surrealism and Design al Victoria & Albert Museum. Per a l’ocasió, les botigues dels magatzems Selfridge & Co. van convertir els seus aparadors d’Oxford Street en veritables obres d’art surrealistes.

[Fotos: Journal des vitrines]

L’encàrrec de Galeries Lafayette a Lynch és una mostra més de l’afecte que senten per ell a França: ha coproduit amb Canal +; el van convidar a participar amb un curt a Lumièré et compagnie (1995); sol estrenar al Festival de Cannes; l’han condecorat amb l’insignia de la Legió d’Honor; la Fondation Cartier va exposar les seves pintures per primera vegada a Europa amb una retrospectiva espectacular… La France aime Lynch et Lynch aime la France.

I tres notícies més sobre David Lynch. Llegeixo avui a la revista RockdeLuxe les ressenyes de tres discos relacionats amb ell:

1.

Dark Night Of The Soul, un disc coral de Danger Mouse I Sparklehose amb convidats com ara Iggy Pop, Suzanne Vega i The Flamming Lips entre d’altres, i on Lynch participa amb dos temes i és autor de tota la part visual de la presentació, part que ha acabat publicada en un llibre de tirada limitida. [Audio: Dark Night of The Soul]

2.

Fox Bat Strategy. Un disc homenatge al músic Dave Jaurequi, que havia treballat amb Lynch i va morir el 2006. Recupera cançons de 1994 composades a mitges entre Lynch i la banda de Jaurequi, Fox Bat Strategy.

3.
L’excèntric Thomas Truax ha publicat Songs from the films of David Lynch. Truax interpreta temes de Twin Peaks, Blue Velvet i Eraserhead amb els seus aparells musicals dignes del professor Franz de Copenhague. Aqui tenen un video del disc anterior del senyor Truax… Ell fa por, però encara més en fa la nina, una Rosaura Bowie diabòlica…