divendres, 4 d’agost de 2017

El Toronto d'ahir


 Sara Huete
CSI Rembrandt
Collage


Los hombres astutos, los hechiceros y las brujas blancas, como se les llama en todos los pueblos, si se les busca, curarán todos los achaques del cuerpo y de la mente.

(...) Los males del cuerpo, como demuestra Platón, proceden del alma; y si no se satisface la mente en primer lugar, nunca se podrá curar el cuerpo.

Robert Burton. Anatomía de la melancolía (1621)


Després d'Asesinato y ánimas en pena, Robertson Davies va escriure Un hombre astuto, la seva última novel·la, deixant inacabada la Trilogia de Toronto


Robertson Davies
Un hombre astuto
Traducció de José Luís Fernández-Villanueva
Barcelona: Libros del Asteroide, 2016.

La mort en circumstàncies força estranyes del pare Hobbes, en plena missa de Divendres Sant, és l'original macguffin amb el que arrenca Un hombre astuto. Poc importarà saber de què ha mort el capellà... mentre ens endinsem en l'apassionant història del veritable protagonista: Jonathan Hullah. Un personatge fascinant, a l'alçada de l'inoblidable Dunstan Ramsay de la Trilogia de Depford,  també de Davies, que, per cert, fa aquí una breu i celebrada reaparició!

Hullah és l'home astut. Considerat quasi un curandero per practicar una medicina força alternativa, on el diagnòstic respon als dictats de l'ànima sobre el cos. Però, sobre tot, veurem que és un home astut quan comprovem al llarg del relat - que acaba sent quasi unes memòries - quina és la seva actitud vital. Un punt excèntric, enamoradís i malenconiós, curiós i culte (la novel·la és plena de referències a la Literatura, l'Art, la Filosofia i la Religió), científic i espiritual (que no religiós, creient a la seva manera, només admira de l'església la litúrgia com un gran espectacle teatral). Hullah té l'astúcia d'anar construint-se un món a mida contra tota adversitat. En molts aspectes, és un marginal a contracorrent, un solitari i quasi un friqui, com ho era també Ramsay.
A més, en el seu periple, l'acompanyen personatges secundaris molt potents. Com la Señora Smoke, en els orígens sioux. L'amic Charlie Iredale, des de l'etapa de formació universitària a Colborne, fins al final dels seus dies. Brocky i Julia, en un amor a tres bandes. La periodista Esme, en la redacció de les cròniques El Toronto de ayer. O les criatures adorables que habiten La Casa de la Gleba: Emily, Chips (existirà alguna edició il·lustrada d'Un hombre astuto amb els dibuixos de les cartes de Chips?) i la robusta infermera Fru Inge Cristofferson!

Robertson Davies, un home astut, desenvolupa la trama una vegada més en contextos que coneixia de primera mà (la vida als campus universitaris, les interioritats de les companyies de teatre i de les redaccions dels diaris), i en d'altres de nous (el món de la medicina), en un Toronto que avança cap a una nova era, deixant enrere temps més propis del seu admirat Charles Dickens. 

Bones lectures d'estiu, de primavera, de tardor o d'hivern!

+ Robertson Davies:

El cinquè en joc
Mantícora
El mundo de los prodigios
Lo que arraiga en el hueso


diumenge, 16 d’abril de 2017

Diumenge galàctic



Oriol Vilanova
Diumenge
Instal·lació,
2017

I sens dubte el nostre temps ... prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l'original, la representació a la realitat, l'aparença en ser ... El que és sagrat per a ell no és sinó la il·lusió, però allò que és profà és la veritat. Més encara, el sagrat s'engrandeix als seus ulls a mesura que decreix la veritat i que la il·lusió creix, tant i tan bé que el súmmum de la il·lusió és també per a ell el súmmum del sagrat.

Feuerbach*

Em van recomanar anar a veure Diumenge com una experiència que no es viu gaire sovint. Amb el permís de Frederic Marès, una exposició insòlita entre les habituals als museus d'art.

A Diumenge, Oriol Vilanova desplega la seva col·lecció particular de trenta-quatre-mil postals sobre les parets de la Fundació Antoni Tàpies. I sí, m'ha semblat una experiència única. Una experiència que, de moment amb una sola visita, resulta desbordant i al·lucinògena. Em va deixar fora de combat per sobredosi.



Imprescindible pels amants de remenar calaixos als Encants, al mercat de Sant Antoni, als mercats de puces d'arreu del món. Pels amants dels gabinets de curiositats i els amants del kitsch. Avui que gairebé ningú envia postals, Diumenge sembla un enorme instagram del segle XX imprès en paper i clavat a la paret. Instal·lació artística amb algunes connexions, per exemple amb Perejaume (un gran paisatge de paisatges), Joan Fontcuberta (l'artifici, l'efecte píxel), Martin Parr (un altre gran col·leccionista de postals), o amb tots els collagistes que fan ús de postals per elaborar les seves obres, treient de context les imatges, donant-lis un nou significat. En la disposició del conjunt, del contingut de cada postal i dels grups per sèries, hi ha també un joc cromàtic intencionat i un efecte embolcall molt potent.




Entrar a la Tàpies - un oasi de silenci i tranquil·litat en ple eixample carregat de trànsit – per visitar Diumenge, és com entrar en una nau espacial extraterrestre que mostra una variada selecció d'imatges que pertanyen a un planeta molt estrany.

+ Oriol Vilanova. Diumenge. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, fins al 28 de maig de 2017.

* Ludwig Andreas Feuerbach. Prefaci a la segona edició de l'Essència del cristianisme.
Citat
a: Guy Debord. La societat de l'espectacle, 1967.

[Fotos i vídeo: Fundació Antoni Tàpies]

diumenge, 26 de març de 2017

Certeses ocultes



Bruce Conner
Mirall (revers)
Collage i assemblatge
1964


Soy un artista, un antiartista,
arrogante, modesto,
un feminista, un misógeno redomado,
un romántico, un realista, un surrealista,
un artista funk, artista conceptual,
minimalista, postmoderno,
beatnik, hippie, punk,
sutil, combativo,
creíble, paranoico,
cortés, difícil, directo,
alguien con quien es imposible trabajar,
accesible, oscuro, preciso, tranquilo,
terco, esquivo, espiritual, profano,
un hombre del Renacimiento del arte contemporáneo
y uno de los artista
más importantes del mundo.

Se ha dicho de mi obra que es
hermosa, horrible,
bazofia, genial,
dispersa, precisa, pintoresca,
vanguardista, historica,
manida, magistral, trivial,
intensa, mística, virtuosa,
desconcertante, fascinante, concisa,
absurda, divertida, innovadora,
nostálgica, contemporánea,
iconoclasta, sofisticada,
basura, obra mastra, etc.
Es todo cierto

Bruce Conner en una carta a Paula Kirkeby, 2000*


Bruce Conner
Mirall
(vers)
1964

Bruce Conner es veu que durant la seva llarga i variada trajectòria artística es va mantenir molt al marge del mercat de l'art. Ho llegeixo al catàleg de l'exposició Es todo cierto, una retrospectiva sobre aquest artista que encara es pot veure al MNCARS de Madrid. Imagino a Manuel Borja-Villel rient per sota del seu bigoti per haver coincidit, en el temps i a la mateixa ciutat, aquesta gran exposició i la celebració de la fira ARCO.

Conner no és un artista molt conegut, no forma part de les vaques sagrades que cada any s'exposen a les grans fires, al costat dels artistes joves emergents de moda. Però sí va ser i és molt valorat pels coneixedors només interessats en art, entre els que trobem alguns directors de museus que aposten més per la pedagogia que pel postureig i ens descobreixen autèntiques joies que fins ara passaven desapercebudes per a molts, entre els que m'incloc.

Les obres de Conner, tan diferents entre sí – dels assemblatges i els collages, al dibuix, la fotografia i les pel·lícules experimentals o la performance – , van ser seleccionades en vida de l'artista per a exposicions mítiques de l'àmbit del collage i l'assemblatge als museus d'art modern de més prestigi, que també van comprar-ne per a les seves col·leccions. Per exemple, estava present a The art of assemblage del MOMA l'any 1961, al costat d'obres dels mestres (Duchamp, Ernst, Schwitters...) i d'altres artistes a meitat de carrera (Cornell, Dubuffet, De Kooning, Rauschenberg, Tinguely...). Pierre Restany el va incloure en algunes exposicions col·lectives del Nou realisme, quan va obrir el grup a d'altres artistes no europeus.



Bruce Conner
Crist expulsa a la legió de dimonis Maria unta a Crist amb un ungüent de nards de gran valor
Collages d'il·lustracions trobades
1987

Des dels seus inicis als anys 50, Conner va preferir el cercle artístic més alternatiu de San Francisco al Nova York de les galeries i crítics més influents. Va escapar una bona temporada a Mèxic, a on va sobreviure a la mescalina i als bolets al·lucinògens, tot creant impressionants assemblatges, sota la influència dels altarcitos mexicans. Foscos, gens complaents, però alhora bells, magnètics i delicats, això darrer també pels materials que feia servir: mitges de niló, perles, lluentons, nines, papers pintats, sabates, fils, flors de plàstic, cloves d'anous, caniques, fotos i estampes antigues… tota classe d'objectes provinents de mercats de les puces o de les escombraries. En aquests assemblatges, especialment, crec que Conner s'apropa molt a l'art outsider o brut. Contrasten amb el treball polit dels collages sobre gravats antics, autèntiques filigranes retallades i manipulades, en la línia de Max Ernst i els collagistes del Surrealisme. Com un plaer privat, Conner en va fer sempre, en paral·lel als canvis d'estil i de formats que anava experimentant amb la fotografia i el vídeo, potser més propers a l'art pop, o les performances al conceptual.


*Bruce Conner: Es todo cierto. Editat per Rudolf Friedling i Gary Garrels. Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2017. ISBN 978-84-8026-547-8.


+ Bruce Conner: Es todo cierto. MNCARS, Madrid, fins al 22 de maig de 2017.

[TorontoTV: Devo:
Mongoloid , vídeo de Bruce Conner]

diumenge, 19 de febrer de 2017

Blue Paterson




Coses que m'agraden molt de Paterson (Jim Jarmusch, 2016):

Que el protagonista es digui com el nom de la ciutat on viu. Perquè m'agrada quan posen de nom a les persones un topònim, i també als bars o altres establiments, com Dakota, Caracas, Berlin, Alaska, Las Vegas, Cairo, Nebraska, Bilbao, Viena, Pennsylvania, Toronto o Cardedeu.

La relació entre el protagonista i la seva parella. Per l'equilibri entre dues persones aparentment tant diferents, basat en el respecte mutu i la llibertat per les coses de cadascuna. Em fan pensar en una parella que mai va arribar a ser, però que d'haver-ho estat, la imagino així, la de Joseph Cornell (ell tancat al quartet del garatge amb els seus poemes-caixes) i Yayoi Kusama (ella boja pintant-ho tot amb lunars).

La fotografia de Frederick Elmes, preciosa, per emmarcar més d'un fotograma. Com també ho era la de Broken flowers del mateix Jarmusch i la de pel·lícules d'altres directors en que ha treballat, com Blue Velvet i Wild at heart de David Lynch.

Retrobar a Kara Hayward i Jarde Gilman temps després d'interpretar la parella adolescent de Moonrise Kingdom de Wes Anderson.

Que Jarmusch de vegades sembla Aki Kaurismaki. Per la cara de pal i el caràcter del protagonista i pels caràcters de tots els secundaris. Per parlar de gent bona i sense prejudicis que es troben. Per convertir en protagonistes als herois quotidians, als que molts altres considerarien, injustament, uns perdedors. Pel ritme, pels colors, pel gos, per la copa diària al bar, pel bon gust musical i pel sentit de l'humor.
 
Paterson
 Jim Jarmusch 
(2016)

Passejar, caminar, deambular. A peu, en bus o com sigui, és el passeig el moment preferit per pensar i per crear.

El bar. Amb bona música, bona conversa, bona companyia, llum baixa, taula de billar, tauler d'escacs, jukebox (altre cop connexió Kaurismaki) i sense tele.

Els poemes de Ron Padgett. Ohio blue tip matches, Pumpkin i tots els que es van escrivint sobre les imatges i al quadern del protagonista. Per l'emoció que transmeten i per ser nosaltres testimonis - a través d'una ficció, però igualment testimonis excepcionals - de veure d'on surten. Inclosos dos dels moments més bonics que he vist mai al cinema, l'encontre de Paterson amb la jove noia poeta fan d'Emily Dickinson i l'encontre final amb el japonès.

De Paterson m'agrada això i la resta, també. Tot.

[Torontoràdio: Reuben Wilson: Blue Mode]

dilluns, 2 de gener de 2017

Cristalls en flames


 Juan Gris
El paquet de cafè
Gouache, collage i carbonet sobre tela
1914


126. A Léonce Rosenberg
París, 10 de febrero 1917
Mi querido amigo:

Acabo de recibir su carta. Estaba bastante inquieto por no recibir noticias suyas sabiéndole tan cerca de la línea de fuego. Afortunadamente, aunque en su última carta no me dice nada de usted, me parece que le va bien.
(…)
La vida aquí es cada vez más difícil. El carbón es muy, pero que muy escaso, y el frío es muy duro. Hoy he encontrado dos sacos de carbón en Montparnasse, y además de los ocho francos por saco he tenido que pagar siete francos de taxi para transportarlo hasta aquí. Max Jacob viene a mi casa a trabajar muy a menudo, porque él tampoco tiene calefacción. En fin, nosotros los civiles empezamos a pensar que esto decididamente es la guerra.
¿Cree usted todavía, como decía en su penúltima carta, que esto habrá acabado para junio? Deseo que su profecía se haga realidad, porque todo el mundo es muy desgraciado. Ver esas largas filas de mujeres tiritando esperando el carbón a las puertas de las carboneras es un espectáculo penoso.
Mientras tanto la vida artística continúa. Severini da una conferencia sobre pintura mañana domingo en la rue Huyhengs. Me pregunto con qué objetivo. Sobre todo, como usted sabe bien, porque no soy partidario de esas profesiones de fe en público.
Escríbame y dígame cómo va usted, y reciba, mi querido amigo, la sincera amistad de

JUAN GRIS

Saludos de mi mujer.

* Juan Gris: Correspondencia y escritos
. El Acantilado, 169 : Epistolarios). 520 pàg. 
ISBN: 978-84-96834-48-4, p. 141-142.


Gino Severini
Natura morta amb ampolla de Marsala
Oli sobre fusta
1917

Festival Juan Gris a l'exposició Cubisme i guerra: el cristall dins la flama! Juntament amb obres de Pablo Picasso, Maria Blanchard, Georges Braque, Jacques Lipchitz, Henri Laurens, Gino Severini, Diego Rivera i Henri Matisse, realitzades durant els anys del 1913 al 1919, una època trista a Europa, de colors grisos i negres, marcada per la Primera Guerra Mundial.
L'exposició és petita, però amb pintures, escultures, collages i dibuixos molt valuosos i representatius d'aquells anys. L'art dels cubistes oferia una altra manera de veure el món escapant de la barbàrie, tot representant - amb el seu estil nou, avantguardista - la bellesa de les coses quotidianes que poden formar part d'un bodegó, d'un paisatge o del rostre d'un ser estimat. Perquè, a banda de petites referències puntuals a la guerra i el seu context (reunides en un espai de pas dedicat a la participació dels artistes en revistes de l'època i amb fotografies dels fronts i de la destrucció de les ciutats), allò que més trobem a les cinc sales de l'exposició és bellesa, molta bellesa.
Que no s'hagin aturat les guerres fins a dia d'avui fa perdre a un tota esperança. Els humans som així d'absurds i paradoxals, capaços de produir coses belles i de perpetrar les més espantoses. Ni ens posarem mai d'acord en què és bell i què no en art, en respectar opinions diferents, tampoc en altres qüestions més importants.


+ Cubisme i guerra: el cristall dins la flama. Museu Picasso de Barcelona, fins al 29 de gener de 2017. 

dissabte, 31 de desembre de 2016

2017


BON ANY!

"Cada nou any és una sorpresa. Ens trobem que pràcticament havíem oblidat la nota distintiva de cada ocell, i quan l'escoltem de nou el recordem com un somni que ens porta a la memòria un estat anterior de la nostra existència."
Henry David Thoreau. Diaris, 30 d'abril del 1856.

dissabte, 3 de desembre de 2016

Dadà

 

Hannah Höch
Tall amb ganivet de cuina a través de la panxa cervesera de la República de Weimar
Collage
1919


"Salvo los escritores – Huelsenbeck, Mehring-, los dadaístas berlineses producían obras de arte, aunque sus contemporáneos no las habrían llamado así. Heartfield se hizo famoso (sobre todo cuando los nazis llegaron al poder) por sus fotomontajes políticos, innovación artística de la que los dadaístas fueron pioneros. Un dadaísta no era un artista; era un monteur, que en alemán significa “mecánico”, y los dadaístas llamaban a su obra montage, término relacionado precisamente con los artículos fabricados en la cadena de montaje. En los años que siguieron, el fotomontaje y el collage tuvieron un impacto incalculable en la cultura mundial, y a partir de la década de 1960, y hasta la era de Internet, se han vuelto omnipresentes.

Heartfield y Grosz habían comenzado a hacer “corta y pega” poco después de conocerse. Höch y Hausmann también se entusiasmaron, y no poco, con la nueva técnica; también Baader decidió adentrarse por ese camino. Erwin Blumenfeld, como otros artistas que se afiliaron a dadá con carácter temporal, también sobresalió en esta nueva técnica antes de convertirse en un prestigioso fotógrafo de moda. Ha corrido mucha tinta para tratar de identificar quién descubrió el collage, pero la verdad es que la explosión de material impreso en el siglo XIX estimuló a la gente corriente a cortar y pegar sin poner a lo que hacían la etiqueta de arte. Picasso ya recortaba trocitos de periódicos y los pegaba en sus cuadros durante el auge de cubismo antes de la guerra. Sin embargo, fue en el círculo dadaísta de Berlín donde despegó el fotomontaje, “estallido de puntos de vista e intervórtice de azimuts”, según Hausmann en su emocionante evocación."*


* Jed Rasula
Dadá: el cambio radical del siglo XX
Barcelona: Anagrama, 2016.
(Argumentos),
ISBN 9788433963987,
pàg. 101-102.

Dadà, el moviment no artístic i no a tot, el que no va existir perquè d'ell van renegar els seus components des del primer minut que algú va dir que allò era un grup. Però, per no haver existit, el llibre de Jed Rasula sobre tots ells és ben gruixut, unes quatre-centes pàgines amb les notes!

El cert és que, des de Berlín, Hannover, Zúrich, Amsterdam, Budapest, París, de viatge a Nova York... sota dadà, fos el què fos, un grup nombrós d'artistes van fer moltes coses, entre festes i actuacions per é
pater les bourgeois (molta mamarratxada i grans dosis del que avui en diem postureig), els dadà van deixar un llegat considerable, en obra i en no obra, o sigui en esperit, que va sacsejar la tradició artística, encara que ells no es consideressin artistes.

Rasula descriu i documenta al detall les mítiques vetllades al Cabaret Voltaire d'Hugo Ball, Tristan Tzara i companyia. Entre mil aventures europees (del dandisme de Grosz a les fires dadà on despunten els fotomuntatges i collages de la Höch), i també nord-americanes (mític el pas de Picabia i Duchamp seduint els rics de Filadèlfia), entrades i sortides del grup (del mateix dadà i d'altres, com els constructivistes o, posteriorment, els surrealistes), trepes (compte en ensenyar res a Moholy Nagy!), enveges i ràbies entre ells (Cocteau dels més odiats), amistats fermes (entranyable la de Schwitters i Doesburg), passions amoroses i algun ménage a trois (oh Gala, la dels ulls incandescents com dues cigarretes enceses!).


Kurt Schwitters
Mz 601
Collage
1923

Apassionants tots els passatges dedicats a Kurt Schwitters, el gran mestre del collage a partir de fulles, papers i els objectes més senzills o inversemblants, trets directament de les escombraries, i convertits per ell en bellesa, en art. En especial, el capítol sencer dedicat al Merzbau, la gran obra construïda a la seva casa de Hannover durant anys, una bogeria molt art brut, que no es conserva perquè els bombardejos nazis el van destruir.

L'atenció que van rebre els dadaístes en el seu temps, explica Rasula, va ser poca, discontínua i aïllada, a més de tallada, de cop, per la gerra. Quan ara veiem el seu llegat només penjat a les parets - o encara pitjor, tancat en vitrines - de museus de tot el món, el llibre de Rasula pot ajudar i molt a imaginar què hi ha darrera de tots ells, quin era aquell esperit dadà, com van viure i treballar realment els seus autors (i van treballar molt, incansables, també perquè la majoria no tenien problemes econòmics que els impedís dedicar-se només a la vida bohèmia). I ens transmet que tot allò va ser un acte de llibertat total, trepidant i excitant! La qualitat del seu treball perdura perquè es manté modern i fresc, com la juventud suïcida amb la que van iniciar l'aventura de fugir de tot, de no ser res.